dissabte, 4 de juny del 2016

Memòries pròdigues

Vaig viure molts anys sense records a llarg termini. Si us he de dir la veritat, encara no en conec la raó. Potser tot té una explicació, en aquesta vida, i tot ocorre per confirmar o contradir una llei universal, per inèrcia, pel canvi climàtic, pels efectes de les tempestes geomagnètiques; o tal vegada hi ha coses que no en tenen i passen perquè han de passar.

Sigui com sigui, en un moment donat el meu cap va fer una mena de reset, com si canviés de sistema operatiu. Com si el cap fos d’un robot que s’havia actualitzat en versió beta. S’hi va quedar guardada la informació apresa dels llibres, matèries escolars, pel·lícules vistes, dades exactes, mentre els colors i els olors del passat esdevenien més i més tènues. Gradualment es van tornar invisibles, imperceptibles. Recordava els noms i les cares, adreces i aniversaris, fins i tot els números de telèfon vells de la gent que havia deixat una empremta a la meva vida, però la punxada real de l’amor, de la rivalitat, de la nostàlgia viscuda havia desaparegut sense rastre. Era com si en lloc d’haver viscut una infància, una adolescència i una joventut, n’hagués llegit un llibre acadèmic de mida substancial en preparació d’un examen rigorós sobre la meva pròpia biografia. Un llibre poblat de milers de persones que recordava amb equanimitat i respectava igual sense fer-ne distinció especial, amb un interès suau i més aviat circumstancial, sense passió ni patiment. No ho vaig percebre mai com un trauma real ni com una mancança clarament des­agradable. Tot i sospitar que no es tractava d’una experiència humana habitual, no em percebia com un ésser incomplet. Més aviat em sentia tota nova. Vivia amb l’avidesa de qui encara no ha viscut. Deia que la meva circumstància s’havia d’agafar com una cosa positiva, com la capacitat de deixar anar el passat i viure el present mirant al futur.

Aquells qui teniu fills, o sou aficionats als dibuixos animats, segurament heu vist la pel·lícula Inside Out (Del revés), on els protagonistes són les personetes divertides que viuen dins dels nostres caps. Doncs era com si els homenets encarregats de la memòria selectiva haguessin aparcat les emocions del primer quart de segle de la meva existència i m’haguessin deixat amb la pura constància documental i fotogràfica dels fets.

I vet aquí que un dia, de sobte, sense previ avís, em van començar a retornar les memòries. Memòries inútils, no lligades a la necessitat pràctica. Van aparèixer a poc a poc, com papallones que volen des dels llocs ombrívols cap a la llum. Era meravellós; m’era igual si eren bons o dolents, els meus records pròdigs. Són meus. No els jutjo ni els separo en tristos i feliços. Eren morts i han tornat a la vida; estaven perduts i els he retrobat.

(Publicat al BONDIA el 25 de maig de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.