dimecres, 30 de desembre del 2009

L'Avi Gel i la Nena de Neu

Vaig néixer a Ekaterinburg, la capital dels Urals, situada a uns dos mil quilòmetres a l’est de Moscou, a principis de gener. Feia menys trenta-tres sota zero. Les temperatures baixes, en aquella part del món, no solen ser motiu d’emergència i es donen freqüentment.

Temps núvol i gelat és el temps característic de Cap d’Any d’aquelles contrades. Un abric de pell no és cap luxe, és un article de primera necessitat. Tot el que es porta a l’hivern és de pell o de llana: mitjons, guants, barrets, bufandes, botes: tot. Els russos, com a norma, caminen molt. Els nens surten a jugar al carrer fins i tot en temperatures tan baixes com menys deu o menys dotze graus. Porten el menjar als ocellets d’hivern, construeixen tobogans de neu (després de construir-lo, se li tira aigua calenta per a que quedi gelat i s’hi baixa assegut sobre una fusta o un tros de caixa de cartró), patinen sobre el gel dels rius gelats... Els ninots de neu se solen fer amb la primera neu del mes de novembre o l’última, del mes de març, perquè la trobem més mal•leable, però sempre hi ha entusiastes que en fan algun qualsevol dia d’hivern. El mateix passa amb les batalles de boles de neu: la neu de Cap d’Any sol ser dolenta per al seu objectiu, massa verge i seca, però és neu igualment! Els trineus, a part de ser una font de diversió, serveixen de mitjà de transport: els nens més grans, com a norma, porten els petits en trineu. Són diferents dels trineus que veig a Andorra: mai no en vaig veure de plàstic, sempre de fusta i metall, més alts i més pesats que els d’aquí. L’esquí a la meva regió és típicament l’esquí de fons, un esport obligatori a les escoles i tan divertit com córrer.

El Cap d’Any és un moment màgic per a tots els russos. Si demanes un desig la vigília de Cap d’Any, sigui quin sigui, sempre es farà realitat. Els nens reben regals, i se’ls porten dos personatges, els noms dels quals es podrien traduir com l’Avi Gel i la Nena de Neu. L’Avi Gel, per a mi, porta un abric blau i blanc, un bastó i un sac amb els regals. La Nena de Neu és la seva neta. Un parell de setmanes abans de Cap d’Any es comencen a celebrar festes per a nens: aquestes festes s’anomenen “L’Avet”. Els nens hi acudeixen disfressat de forces de la natura i animals: hi ha flocs de neu, guineus, conills, fulles verdes, esquirols, óssos, arbres... tot i que de vegades pot haver-hi alguna disfressa més carnavalesca. Arreu de l’avet decorat es desenvolupa una història del segrest de la Nena de Neu per les forces del mal: Baba Yaga (la guardiana de la porta entre el món dels vius i el món dels morts), el Follet del Bosc, l’Ossut Immortal i altres personatges espantosos. La presència de la Nena de Neu és vital per a l’arribada del Nou Any: si no es troba abans de la dotzena campanada, el temps es gelarà i ens quedarem al passat per sempre. L’altra condició sine qua non per l’arribada del nou any és l’Avet que s’ha d’enllumenar després que els nens s’ho demanin tres vegades. Un cop recuperada la Nena de Neu i enllumenat l’Avet, els nens reben els regals tradicionals: bosses plenes de mandarines, nous i caramels.

L’altra cosa típica de la meva ciutat natal són les Ciutats de Gel que es construeixen a totes les seves places grans. Arreu d’un avet enorme es crea un regne màgic de figures de gel d’alçada de gegants, tobogans, laberints i altres diversions, totes fetes de gel. Es munten cap al final de desembre i es desmunten a la segona quinzena de gener. El Nadal ortodox – el 7 de gener – és una festa religiosa, tranquil•la i solemne. Els llums de Nadal a les ciutats hi són pràcticament inexistents. La festa de Cap d’Any és la que més se celebrava quan jo era petita: els nens de totes les nacions i religions (a la Federació Russa n’hi ha unes quantes) rebien els regals la nit del Cap d’Any, després de la dotzena campanada.

Feliç Cap d’Any a tots els nens i adults de totes les nacions i religions. Que el nou 2010 us porti salut i sort, i que tots els desigs siguin dignes de complir-se i es compleixin. Brindem pel nostre futur, pel nostre món, per ser feliços i mereixedors de felicitat. Hi ha una expressió que designa una persona ingènua i immadura – diuen que “encara creu en l’existència del Pare Noel” – però us he de confessar que fins a la data d’avui mai he dubtat l’existència de l’Avi Gel i la Nena de la Neu, les forces de la natura que ens porten el nou any i l’esperança, la nova llista de coses a fer i – és clar – els nous reptes. Mai no desapareixen de les nostres vides, però les sorpreses que ens porten, amb el pas dels anys, canvien el seu sentit. Amb les noves arrugues, les noves responsabilitats i els noves projectes, brindem l’arribada del nou any, perquè el temps no s’ha gelat i tenim l’oportunitat de fer tot allò que ens queda. Feliç 2010. Perquè el temps no para. Perquè encara som eterns.

(Publicat al BonDia el 30 de desembre del 2009)

diumenge, 27 de desembre del 2009

Diversitat


És per a mi un gran plaer parlar de les escoles que han jugat un paper important a la meva vida. Vaig exercir de professora d’idiomes als centres Inlingua d’Andorra durant vuit anys, des del 1997 fins a l’any 2005, i segueixo col·laborant-hi en temes d’assessorament pedagògic. Al mateix temps que professora, vaig ser alumna d’Inlingua: hi vaig aprendre els fonaments del català amb l’Elòdia, vaig fer l’alemany amb la Wiebke, cursos de perfeccionament de francès amb la Joëlle i la Marie-Pier-re… Guardo un record molt bonic dels meus antics companys i mestres i naturalment de tots els alumnes, i des d’aquestes pàgines vull enviar una abraça- da a tots i totes, amb els millors desitjos per al 2010… Aquesta setmana he parlat amb el director i propietari d’Inlingua Andorra, en Fer-ran Costa, de la seva visió del negoci i dels trets que el diferencien de la resta de les empreses.

Les escoles Inlingua disposen d’un mètode d’ensenyament d’idiomes propi, d’ús exclusiu en els seus 350 centres situats a 44 països. El seu lema –“creuant les barreres lingüístiques”– ens recorda que el domini de llengües estrangeres és la clau de l’obertura del món. La possibilitat de parlar un idioma més representa un pas endavant en totes les habilitats comunicatives d’una persona. Quan aprenem la gramàtica i el vocabulari forà, ens introduïm en el costum de posar-nos al lloc de l’altre, de veure les noves cultures des d’un punt de vista diferent.

L’ensenyament d’idiomes, a l’igual que el seu aprenentatge, és una experiència preciosa. El nostre petit món, divers, multiforme i multilingüe, ens dóna múltiples possibilitats d’aprendre idiomes, i totes les escoles de llengües hi contribueixen amb honor i coneixement de causa. Parlant del context del país, en Ferran destaca la forta implantació dels centres Inlingua a diferents parròquies: molts estudiants poden accedir a l’ensenyament d’idiomes a Inlingua a la seva parròquia de residència. Hi ha dues novetats importants en aquest aspecte: aquest any s’ha obert l’escola de Sant Julià i s’ha renovat completament l’escola d’Escaldes.

Tots els centres Inlingua d’Andorra aposten fortament per la formació dels nens, per poder estar segurs que les futures generacions dels andorrans puguin representar la societat globalitzada en el futur. En Ferran ressalta el gran avantatge comparatiu que el nostre país té en aquest aspecte: tots els infants aprenen dos o tres idiomes, i la introducció d’un idioma estranger complementari aquí és més fàcil. Troba que el domini d’anglès des dels primers anys de la vida és absolutament vital per assegurar la millora constant de l’economia del país i donar valor afegit. Les escoles Inlingua Andorra ofereixen classes d’anglès per als nens de les diferents guarderies del país, a partir d’un any d’edat.

El que en Ferran veu com a especialment important és el valor del capital humà, la seva integritat professional, la seva implicació, la seva vocació de servei. “Si pogués destacar alguna cosa de la qual estic orgullós d’Inlingua, és l’EQUIP (amb majúscules!) que formem”. En Ferran està convençut que l’àmplia diversitat del personal (una quinzena de nacionalitats diferents) contribueix, des de diferents percepcions, amb diferents sensibilitats, amb diferents perspectives, per crear el millor producte possible. M’explica que “això, òbviament, pot portar a una divergència d’opinions, però també contribueix a la riquesa del nostre món i la nostra pràctica de cada dia”. També troba rellevant que molta gent dels qui han passat per Inlingua i han seguit el seu camí professional, ha conservat alguna vinculació amb les escoles i un bon record. “Actualment formem un equip humà d’una quarantena de persones. Treballem molt, però també ens ho passem molt bé, una cosa que és important pels temps que corren”.

Envers els clients, els estudiants d’Inlingua, troben imprescindible donar un servei que superi les seves expectatives i posar totes les eines a la seva disposició, sempre dins del marc del pragmatisme i del realisme: a Inlingua mai no s’ha fet, ni mai es farà, la propaganda del tipus “aprèn anglès en 3 dies”. Es fan diversos cursos de formació interna, i el departament pedagògic d’Inlingua internacional està invertint constantment en recerca i innovació del producte per millorar-lo. S’investiguen les noves tendències pedagògiques i les noves necessitats, s’incorporen al mètode i es posen a l’abast dels estudiants. És necessari sempre estar a un pas endavant. Voldria concloure amb la frase d’Oscar Wilde que inspira a millorar les nostres capacitats lingüístiques: “El llenguatge és el pare, no pas el fill, del pensament”.

(Publicat al Fòrum.ad el 27 de desembre del 2009)

Petit i multiforme món

(Publicat a la revista del Centre de Recerca Sociològica d'Andorra "Ciutadans" nº6 http://www.iea.ad/cres/publicacions/revista/ciutadans6/ARTICLE3.htm)

Sempre serem estrangers. I sempre haurem de ser fidels a nosaltres mateixos. Entre una cultura i les altres sempre quedaran uns espais irreductibles; uns espais que ens mostraran noves distàncies, noves diferències i que ens ajudaran així a escapar de la monotonia d’una uniformitat cultural. (Lluís Mallart, Sóc fill dels evuzok)

El mes de gener de l’any 2008 vaig llegir el llibre de Lluís Mallart Sóc fill dels evuzok,(1) que em va portar, per bé o per mal, pel camí de l’estudi etnogràfic. Jo havia treballat a Andorra com a professora d’idiomes durant una dècada i em vaig identificar amb el missioner que decideix dedicar-se a l’etnografia després de passar aproximadament el mateix temps en el si d’una tribu africana; potser m’hi vaig identificar massa. De cop i volta, llegint el llibre de la vida d’aquell barceloní al Camerun, vaig sentir que podia considerar-me filla del poble que m’havia acollit de la mateixa manera que ell era fill dels evuzok, amb tots els peròs que s’hi involucraven. Ja sabia que, parafrasejant les paraules del mateix autor, malgrat l’idealisme dels primers anys, jo no podia deixar de ser el que era: una russa, amb la meva manera de fer de russa, les meves «manies» de russa i les meves coses... Coneixia andorrans de vells llinatges que em deien andorrana amb la mateixa «manera de bromejar amb un deix de malícia» que descriu l’etnògraf a la pàgina 51 del seu llibre. Com que venia de molt lluny i havia passat molts anys a Andorra abans de començar aquest projecte, vaig pensar que podia oferir una mirada que d’alguna manera combinés el punt de vista de dins i de fora, una mirada de filla i de forastera.

Tot i així, una part d’aquest treball va tenir com a objectiu trobar símbols, tòpics i maneres d’expressió que fossin comuns a les persones que feia més de deu anys que residien a les Valls d’Andorra. Les arrels d’aquesta idea probablement s’amagaven en la coneguda fórmula de la vella ciència marxista que em van ensenyar des de ben petita allà a la Unió Soviètica, ara ja inexistent. L’adagi que resava «la realitat quotidiana determina la consciència de les persones» deu haver-me influenciat molt més del que jo mai hagi estat disposada a admetre, ja que a l’hora de formular la hipòtesi inicial del meu estudi vaig suposar, sense dubtar-ho ni un moment, que el paisatge geogràfic, social i cultural en què ens trobem, en poc més de 400 km 2, perfila les nostres personalitats d’una forma molt definida i ens fa seus en una sèrie de coses que podria trobar, plasmar i descriure.

Vivim en un país, Andorra, en què el percentatge de les persones de nacionalitat andorrana és força inferior al percentatge de la població immigrant, i molts autors han indicat la impossibilitat d’assimilar una quantitat tan elevada d’immigrants. Si distingim entre la integració com l’acceptació de les regles externes, els costums, les normes socials i legals d’una societat, i l’assimilació com una acceptació profunda dels nous valors de la societat acollidora,(2) veiem que la societat estudiada ofereix una gran dificultat d’assimilació dels nouvinguts, per més esforços que es puguin fer en el camp de la integració. La identitat històrica pot transformar-se en «una altra d’híbrida»(3) quan la societat està composta de «col·lectivitats històriques que no comparteixen la mateixa consciència d’un passat».(4) La falta d’un passat comú que poguéssim compartir tots els habitants d’Andorra és evident; la immigració no és del tot recent i entenem que no podem crear, simular o substituir els referents històrics explicats de generació en generació.

Més preocupant que l’absència d’un passat comú és l’absència d’un present comú, d’una percepció de la realitat compartida per la gran majoria de les persones que coexistim en el mateix espai geogràfic i cultural. Després d’haver fet cent entrevistes en profunditat he de reconèixer que la idea de «les dues Andorres», formulada ja fa uns anys i ressuscitada per l’Àlvar Valls en el seu llibre Andorra entre l’anacronisme i la modernitat,(5) troba arguments a favor. No podem dir com es construeixen exactament aquests dos grups, si és que suposem aquesta divisió real de la societat. No és ben bé una divisió entre la població autòctona i els immigrants, ni una divisió entre patrons i treballadors. Es parla de l’Andorra del poder i l’Andorra del treball, però també es podria fer la distinció entre les persones que perceben aquest país com a seu, com la seva llar, el seu niu, el seu futur, i les persones que s’hi troben de pas. Tot i que és difícil trobar immigrants que hagin desenvolupat el sentiment de pertinença al país en pocs (tres o quatre) anys, a partir d’uns deu anys de residència podem trobar persones que pertanyen a qualsevol dels dos grups.

El fet de pertànyer a una nissaga andorrana important en teoria juga a favor del sentiment de pertinença transmès des de la infància, però no el garanteix realment. Hi ha com a mínim dues maneres de percebre la realitat andorrana, i poden haver-n’hi moltes més. He de reconèixer que he entrevistat diverses persones que semblaven habitar móns totalment distints. M’és difícil decidir fins a quin punt el fet de tenir o no tenir diners, treballar en un sector laboral o en un altre havia condicionat, en aquells casos, la percepció de la realitat. He trobat un fatalisme més desesperat i un sentiment de desesperació més marcat en les capes més benestants de la societat del que em podia imaginar, i una sincera il·lusió i esperança entre les persones d’origen més humil. Crec que no cal ni dir que també, i potser més sovint, m’he trobat amb la situació inversa, tot i que s’ha de reconèixer que en aquest últim cas la diferència de percepcions semblava més lògica. Sigui com sigui, la societat andorrana, com a mínim a la primera aproximació, se m’ha dibuixat molt menys homogènia del que havia pensat inicialment.

No és la primera societat en la qual observo diferències de percepció importants entre els diferents grups de població, però s’ha de dir que mentre que a Rússia, segons el meu parer, les percepcions eren més allunyades entre els «intel·lectuals» i els treballadors manuals, no puc dir que a Andorra hagi percebut el mateix tipus de divisió. Possiblement podríem dir que les persones que perceben Andorra com el seu país solen tenir un cert interès per la política local i alguna, almenys relativa, implicació (tot i no ser votants, en alguns casos), i també un interès per la vida comunitària en general, però no sé si partint d’aquesta informació es podria traçar un perfil clar d’un grup de població. No és una línia divisòria clara entre el poder i el treball. Podríem parlar de l’Andorra dels parcs i dels cines oposada a l’Andorra de les conferències i dels concerts; podríem contraposar l’Andorra dels articles d’opinió a l’Andorra que poques vegades s’expressa per escrit. Hi ha poca gent que fa de lligam entre l’una i l’altra. Diverses persones (voldria esmentar especialment en Raül Gonzàlez) em van indicar que la cohesió estructural d’una societat es mostra moltes vegades en el grau d’implicació dels habitants de la mateixa comunitat en un acte de celebració compartit per tots ells (per exemple, pràcticament tots els sevillans participen en la Feria d’Abril, gairebé tots els tolosans prenen part en les quadrilles durant el Carnaval, etc.), mentre que a Andorra, al llarg dels últims anys, no podem anomenar cap acte en el qual hagin participat tots els membres de la comunitat.

No obstant això, m’agradaria parlar d’uns trets comuns que he trobat entre un nombre força important de persones entrevistades i que semblen corroborar, ni que sigui parcialment, la meva hipòtesi inicial que el paisatge social i cultural transforma la nostra personalitat i ens modifica a la seva manera, fent-nos seus, tot i que mai no deixarem de tenir un passat diferent de les persones que han passat tota la vida en el mateix lloc. Aquests trets m’han semblat tan característics de les persones andorranes de naixement com dels andorrans d’adopció.

«Les meves muntanyes»

L’expressió textual «les meves muntanyes» és estadísticament la frase més utilitzada com a resposta a la pregunta «Què et fa feliç a Andorra?». El grau d’integració d’una persona a Andorra moltes vegades és equivalent a una relació amb les muntanyes que podríem definir com a espiritual. «Si les muntanyes t’ofeguen, ets de fora. Si les muntanyes t’abracen, ets d’aquí» (entrevista 63). Al mateix temps, el comentari més freqüent dels qui critiquen la població autòctona és que «haurien de sortir més, relacionar-se més amb la gent de fora».

El fet de viure a les Valls es defineix com «el fet de sentir-te protegit, el sentiment que només... només potser els que som d’aquí ho percebem[...] el fet que, per exemple, quan arribem a Oliana en cotxe, direcció cap aquí, les muntanyes ens comencen a... per a uns seria que els oprimirien, i per a altres, els que crec que ens sentim pirinencs en aquest sentit, doncs, és el nostre recer, és la nostra... la nostra forma de ser; ens sentim protegits per les muntanyes, a partir d’Oliana i cap a aquí, tot l’Alt Urgell, per exemple, i Andorra en general, quan arribem a les nostres muntanyes, ens sentim... a casa.» (entrevista 11).

«Gent tancada» i individualisme

Pràcticament totes les persones entrevistades es mostren d’acord amb el tòpic «la gent d’aquí és tancada», tot i que alguns consideren que pel que fa a la qüestió de la seguretat ciutadana, la població d’Andorra demostra menys desconfiança envers les persones de procedència forana que els habitants de grans ciutats de França o Espanya. El plurilingüisme se cita com a signe d’obertura de l’esperit: «Sempre hem parlat tres idiomes: tan tancats no devem ser, dic jo, no?» (entrevista 12).

L’intercanvi següent es pot considerar típic: «―Ets andorrana? ―Sí, fa 38 anys que visc aquí. ―I et consideres andorrana? ―De cor, sí. ―I com són els andorrans? ―Jo diria que molt tancats. ―Doncs, tu et consideres una persona tancada? ―No, què dius, jo sóc molt oberta.» (entrevista 78).

Gairebé tots ressalten el fet de sentir-se únics, de ser oberts entre gent tancada, tancats entre gent oberta, catalanoparlants entre els forasters, estrangers entre els catalans, andorrans atípics entre els altres andorrans, sempre diferents de la resta del món.

Cultura del treball

La majoria de persones entrevistades s’inclina a veure la societat andorrana com una societat del treball i no del lleure. Quan es compara l’estil de vida a Andorra amb l’estil de vida del Mediterrani espanyol o francès, sovint se sent el comentari: «S’hi viu diferent». Segons he pogut entendre, la diferència principal rau en el fet de compartir poques hores d’oci no organitzat amb amics i família. Una part important dels entrevistats explica les llargues hores que passa a la feina per qüestions de necessitat, i pràcticament tothom comenta que «es treballa massa». Al mateix temps, prop del 80% dels entrevistats fan o han fet els últims anys alguna mena de treball voluntari per a la comunitat (participació en associacions culturals, organització de competicions esportives, organització de festes, voluntariat de la Creu Roja o d’altres).

Societat indiferent

De tots els participants en l’estudi, només set van declarar que veien la societat en què viuen totalment feliç i sense problemes. A l’hora de definir els problemes principals, les respostes van ser variades. Un dels més esmentats és el sentiment d’impotència de l’individu davant la impossibilitat de canviar les coses dins el marc d’una societat que es percep com a indiferent. Si hem de generalitzar, un entrevistat típic se sent infravalorat per part d’un grup de població al qual no pertany (segons el perfil de l’entrevistat, en aquest context s’han mencionat els funcionaris, els immigrants que no s’integren, els polítics que no escolten, l’església que exerceix un control excessiu sobre el país, etc.). La majoria de les causes que influeixen en l’estat anímic de la població semblen provenir de factors emocionals i no pas materials, tot i que els últims sis mesos els factors materials han arribat a ocupar un lloc més important en les entrevistes que el que es podia observar sis mesos enrere.

Símbols

A l’hora de parlar de les associacions simbòliques que tenen les persones amb el país de residència, la disparitat de respostes és força notable. A part de l’expressió gairebé universal «les meves muntanyes», els símbols que s’han esmentat són la Diada de Meritxell, la Casa de la Vall, els coprínceps (o el fet de ser un Coprincipat), AINA, el Piolet, la vall del Madriu, els bagaleus (com a mascota dels Jocs dels Petits Estats de 2005), el centre comercial Escale (descrit per un dels entrevistats com «les Rambles d’Andorra»), grandalles i xicoies, el clípol (servei d’autobusos), tabac (com a cultiu), la festa major de Sant Julià i fins i tot la matrícula d’Andorra, diferent de les matrícules estàndard dels cotxes de la Unió Europea. Molts entrevistats associen Andorra a una barreja de cultures i al plurilingüisme. Alguns han comentat que els agradaria que es tingués més cura dels símbols institucionals: l’himne, la bandera i l’escut. És força freqüent la comparació d’Andorra amb una polis grega de l’antiguitat com a model de petit Estat. S’ha mencionat com a simbòlic el fet de ser l’Estat que ha portat el català a les Nacions Unides. Les persones que resideixen al país des de fa més de dues dècades habitualment fan algun esment de les tradicions de la seva parròquia, vigents o antigues, com a vincle simbòlic important per a ells (per exemple, els arlequins i la crema del Mai de Canillo, l’Óssa d’Encamp, el dinar de la Consòrcia de casats d’Andorra la Vella o el ball de la Marratxa de Sant Julià). La devoció a les Verges de Meritxell i de Canòlic sembla tenir una arrel força profunda i es percep fins i tot en les converses amb les persones que es declaren agnòstiques. La Constitució apareix en les converses amb persones vinculades directament amb la política, però poques vegades es menciona en les converses amb la resta d’entrevistats.

Cultura catalana

Tot i que pràcticament tots els entrevistats estan d’acord que Andorra forma part del marc més ampli dels Països Catalans, la majoria fan una distinció important entre Andorra i la resta d’indrets de parla catalana a causa de la seva condició d’Estat. Generalment se senten andorrans i no catalans i volen ressaltar la diferència, tot i que hi ha excepcions.

Pràcticament tots els entrevistats mostren una certa preocupació pel futur de la llengua catalana, la llengua oficial del país. Fins i tot les persones que admeten que habitualment utilitzen el castellà, el francès o el portuguès com a llengua vehicular parlen de la necessitat de potenciar el català.

Conclusió

No podem ignorar el clima de profund pessimisme que regnava a la 21a Diada Andorrana a la XL Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent que va tenir lloc el 23 d’agost de 2008 i que portava el títol de «L’andorranitat». Les paraules de Marc Vila i Amigó «metafòricament... érem terra i hem esdevingut, nosaltres mateixos, runa»(7) podrien servir de resum de l’esperit general de l’ocasió. No podem deixar d’esmentar que les associacions simbòliques que lliguen els habitants d’Andorra amb el seu país moltes vegades no són les mateixes per a diferents grups de població. No obstant això, quan arribes a Andorra perceps immediatament que et trobes en un món diferent de la Seu d’Urgell o Puigcerdà, de Barcelona o Tolosa. No sé si hem de canviar, com a poble, però és indiscutible que tant per preservar les coses boniques com per millorar les que ho demanen ens hem de conèixer, i si representem una societat viva i funcional, necessàriament hem de tenir una sèrie de trets comuns. Si aquests trets arriben a ser el costum de «tenir-ho tot pagat» i «la inveterada ingratitud» de què parla l’Àlvar Valls, ens reinventarem tenint-ho en compte. Si ens descrivim de la manera que ens veiem, de la manera que creiem que som, no morirem.

Peu de pàgina

(1) Lluís Mallart i Guimerà, Sóc fill dels evuzok, Barcelona, Edicions La Campana, 2007.

(2) Vegeu Òscar Ribas i Reig, «Andorranitat i assimilació», a L’andorranitat, Andorra, Societat Andorrana de Ciències, 2009, p. 71–81.

(3) Ibid., p. 73.

(4) Ibid., p. 75.

(5) Àlvar Valls, Andorra entre l’anacronisme i la modernitat, Lleida, Pagès Editors, 2009.

(6) Vegeu Marc Vila i Amigó, «Andorranitat a Blau de Prússia», a L’andorranitat, Andorra, Societat Andorrana de Ciències, 2009, p. 134.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Amb llums i llaços

Tothom somniava amb un Nadal blanc, i els desigs s’han fet realitat. Cinc dies abans del miracle de naixement del fill de la Verge Maria, Andorra es va omplir de feliços propietaris de cotxes que netejaven els parabrises amb caixes de CD.

Ve Nadal, i la natura es transforma. Es torna generosa en ple hivern. Es pobla de criatures màgiques preparades a lliurar tot el que tenen. Joguines, neu, or, encens i caramels es reparteixen a canvi de cartes, cops de bastó, dibuixos, pregàries o el fet d’haver nascut sota una estrella d’Orient.

Tothom que es troba sol sap que està acompanyat per una multitud de víctimes de malenconia nadalenca. Rebeu un trist somriure tots aquells qui sentiu la inaguantable pressió de felicitat obligada, la solitud festiva. En un estable perdut als afores del món civilitzat, naix un nen innocent que tindrà una vida curta i una tràgica mort a la flor de la vida. Lluny de casa, al mig d’una pobresa que ens sembla bucòlica, comença el camí del Nen Jesús.

Andorra és bonica, vestida de llums. Els Parenoëls pugen als balcons. Els turistes es fan les fotos amb el Ninot de Neu gegant de la Rotonda. Aquest Nadal he après de memòria Dans son manteau rouge et blanc..., un viu testimoni de les proeses en la llengua francesa aconseguides pels alumnes de Maternal B de l’escola Andorrana d’Encamp.

A l’entrada de la nostra escola tenim un pessebre fet pels alumnes de plàstica del tercer cicle. Els nens es queden parats, i els pares fan fotos de les estrelles i camells, gallines i ovelles, pastorets i porquets. Aquests pessebres ens recorden que les coses més boniques que es poden trobar es fan de draps i gots de plàstic, de càpsules usades de Nespresso, de fantasia i pintura, d’il·lusió i esforç.

Per als creients i per als no creients, aquesta època de l’any té màgia difusa. És el moment quan el passat se’n va, i el vell any ens deixa. A Rússia, com a part de les celebracions, cada any representem un vell misteri que ens fa creure que si no deixem enrere el passat, si no trobem les forces per tirar endavant, el temps es pararà. El dia del començament de l’any, ens desitgem “la nova felicitat”, i aquesta és la felicitat que us desitjo: nova de trinca, blanca, impecable.

Dibuixeu mitjons per penjar-los al costat de la llar de foc. Decoreu l’arbre verd i etern amb llums i llaços. Canteu cançons en totes les llengües del món. Tot s’arregla, i naix la vostra alegria. Benaurats aquells que saben compartir-la, organitzant els quintos dels col·legis, celebrant en família, disfressant-se per divertir, preparant els regals amb les seves pròpies mans. Tingueu un bon Nadal i bones festes, i que us acompanyin eterns amors, il·lusions precioses, les mans protectores de les nostres muntanyes, la nova felicitat.

(Publicat al BonDia el 23 de desembre del 2009)

dimarts, 22 de desembre del 2009

L'home de les bombolles de sabó

Parafrasejant les paraules del clàssic sobre les famílies, podríem dir que tots els països feliços s’assemblen, mentre que cada país infeliç té la pròpia infelicitat.

Entre les múltiples activitats que van tenir lloc en el marc de la 1a setmana de la diversitat organitzada per l’associació Africand voldria ressaltar la projecció de la pel·lícula DP75: Tartina City, d’Issa Serge Coelo (Txad), al Centre Cultural La Llacuna, la segona de les tres que hi varen ser projectades. L’associació Africand ens porta a l’Àfrica desconeguda, amb la seva vessant de crítica social i cerca de la veritat de l’existència.

La pel·lícula comença amb una escena de gran tranquil·litat i pau. Dues persones belles i plenes d’una gràcia exuberant africana es desperten al llit abraçades. Es fan petons i carícies, amb una sensualitat continguda. Intuïm que els espera un dia difícil, però ens sembla que formarà part de la nostra visió de l’Àfrica idealitzada, harmònica. L’Àfrica plena d’alegria de la vida que surt de l’interior, sense necessitat d’estímuls materials del món del consumisme i de les presses. Encara no sabem qui són. Ell és en Koulbou: l’home que volarà a través de tota la pel·lícula dins d’una bombolla de sabó, d’aquestes que solen bufar els nens. És l’assassí dels innocents que arribarem a témer i odiar. Ella és la seva soferta segona esposa Hawa.

El nom de Tartina City és un nom inventat. La tartina és el pa mullat en el contingut dels intestins d’ovella amb el qual s’alimenten els presoners polítics a les presons subterrànies d’un anònim país africà. L’esquadró de la mort que administra les presons es troba sota els ordres del coronel Koulbou que tortura i afusella als descontents amb el règim al poder. Les coses simples de la vida el fascinen; si el veiéssim al carrer sense saber de qui es tracta, notaríem una elegància de moviment que sembla venir de la noblesa innata. I és un assassí, el personatge més atroç de la història, un home poderós dins del sistema que l’alimenta.

Vull agrair la projecció d’aquesta pel·lícula als organitzadors. Qui no amagaria la veritat d’un passat recent, fins i tot quan no conté atrocitats punibles, per substituir-la amb una idíl·lica postaleta? Només un veritable artista reconeix la bellesa teixida amb les gruixudes fibres d’un món cruel i salvatge.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra del mes de desembre del 2009)

dissabte, 19 de desembre del 2009

Les últimes tendències


Entrem en una petita botiga a la part alta de l’avinguda Carlemany: R. Garcia Bijuter. És un comerç que no està centrat en un tipus determinat de bijuteria. Hi podem trobar un collar de perles clàssic, peces de plata rodinada o xapada en or, articles d’autor de dissenyadors de Barcelona, combinacions de cuir, metall i pedres semiprecioses, anells gegants, polseres amples, arracades llargues, nadalenques i festives...Hi ha una gran varietat de bijuteria original per a totes les edats, de tots els preus, per a tots els gustos. També hi trobem rellotges, bosses de mà i fulards.

Es tracta de dissenys d’alta qualitat a preus raonables. La combinació de varietat i qualitat és clau. Aquelles que busquem la peça perfecta per estrenar, per canviar d’imatge, per sentir-nos més a gust amb nosaltres mateixes, la hi trobarem. Els propietaris de R. Garcia Bijuter treballen amb una gran gamma de proveïdors de diferents països d’Europa. Degut al fet que el gènere es compra als fabricants directament, el preu final és molt més competitiu del que habitualment pot oferir una botiga petita en gènere d’aquesta qualitat. Tots els articles estan etiquetats individualment per assegurar l’estricte control de qualitat previ a la venda: es mira, peça per peça, que el gènere estigui en condicions. En tractar-se d’un producte exclusiu en el mercat -de l’alta bijuteria, distinta al que és la bijuteria habitual,- la botiga disposa del servei postvenda: si s’espatlla un article comprat a R. Garcia Bijuter, es podrà arreglar. En algunes de les marques es poden demanar la fabricació d’articles de mida especial per encàrrec. Totes les peces són antial·lèrgiques i corresponen al estàndards de la Unió Europea.

L’empresa pertany a una família amb una llarga història de dedicació al sector. Quatre generacions de joiers i bijuters han fet realitat la creació de la botiga central a València i altres botigues a grans ciutats d’Espanya. Totes aquestes gaudeixen d’una clientela habitual assídua i fidel. La idea d’obrir una botiga a Andorra es deu tant al fet que una part de la família hi resideix, com a la necessitat d’omplir la manca existent d’oferta d’alta bijuteria en el mercat andorrà. El producte de R. Garcia es renova cada temporada, el que garanteix l’absència d’estocs obsolets. Podem estar segurs que els articles que hi adquirim reflecteixen les últimes tendències en la moda femenina.

Us descriuré la dona que al meu parer, es trobarà a gust amb la majoria de les peces que es poden escollir a R. Garcia Bijuter. Si coneixeu algú que correspongui a la descripció, aneu a comprar-li el regal de Nadal o d’aniversari en aquesta botiga: crec que encertareu. Té uns vint-i-cinc – vint-i-vuit anys d’esperit. No importa si els acaba de fer o si els va complir fa un temps indeterminat: quan pensa en si mateixa, és l’edat que s’adjudica. Té una elegància que sempre sembla natural, com si mai no pensés en la roba, però hi pensa detingudament, la selecciona amb coneixement de causa, i llegeix les revistes de moda. Quan la miren les altres dones, prenen nota de les últimes tendències i volen ser semblants a ella, ni que tan sols es tracti de portar el mateix collar. Quan la miren els homes, es queden fascinats i no l’obliden fàcilment perquè té un “no sé què” que la fa diferent de totes les dones del planeta. Totes les coses que es proposa acaben tenint una empremta de la seva personalitat. Té èxit en la seva feina. Els seus amics l’adoren. És divertida; allà on vagi, fa amics. Li agrada viatjar i moure’s. Si té fills, ells pensen que la mare és la dona més maca del món.

De vegades pensem que no té importància com ens vestim, però no és veritat. En una persona (deia el gran clàssic rus Anton Txehov) tot ha de ser perfecte: la cara i l’ànima, la roba i els pensaments. Hi estic d’acord, i afegiria, en honor a l’ocasió: i els complements. Trobeu complements perfectes per a les dones perfectes a les botigues boniques, i sigueu molt feliços: aquest Nadal, i l’any que ve, i tota l’eternitat.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de desembre del 2009)

dimecres, 16 de desembre del 2009

El camaleó, l'esperit del poble i els tresors amagats

Fa fred al carrer, i ambdues hem vingut amb jerseis de llana, abrics d’hivern, bufandes i barrets. Entre les caixes nadalenques del despatx de l’UNICEF, la Lydia Magallon crea un ambient de casa. La seva conversa em dóna seguretat: és un tret habitualment característic de les millors directores d’escola, un heretatge d’anys de magisteri.

És característic de les dones que han fet un camí important a la vida política i social andorrana que sempre que comencem amb el tema polític m’acaben parlant de la família, i sobretot dels nens, com a referent i centre de la seva vida. No és que els homes se n’oblidin: els homes mencionen la família com un element addicional d'estatus, de seguretat; els que poden agrair a l’esposa la cura excel·lent de la llar i dels fills, ho agraeixen quasi felicitant-se que no tant sols són hàbils com a polítics o artesans, sinó també prudents i curosos en la tria de la guardiana i administradora de la casa. Les dones no ho fem igual: agraïm el seu suport com si no ens l’haguéssim merescut, com si fos un gran petit miracle que amb tota la nostra activitat en l’àmbit de la vida social, els nostres fills ens estimen, els nostres companys sentimentals ens comprenen, no hem defraudat als nostres pares, i gràcies a la família, ningú ens retreu el fet de ser com som. Per a nosaltres, tenir la família que tenim no és tant sols una prova de ser dones amb sort, és la sorpresa eterna d’ésser estimat.

A la vida social, no tenim un estereotip a seguir, ens l’hem de crear sobre la marxa. Introdueixo el tema, i la Lydia Magallon m’explica que les dones no tenim estereotip, som camaleòniques, que ella sempre canvia la imatge, fins i tot els cabells, i la gent de vegades no la reconeix abans que comenci a parlar, però ella pensa que no val la pena sempre ser igual, s’ha de ser distinta. Amb vestit de gala o amb botes de muntanya, la vida és un seguit de papers que juguem, i s’ha d’adaptar al paper del moment jugant-lo amb sinceritat, sempre creient que allò que fas, el paper que has pres avui, és la teva veritable essència. Si no t’ho creus, ningú s’ho creurà.

Considera que com a norma general, les dones no necessitem deixar un rastre visible de la nostra presència, poder o capacitat excepcional en el registre de fets escrits o l’entorn físic de la parròquia: en concentrem en el fet d’assegurar que les persones ajudin a si mateixos conjuntament, que la gent faci pinya i aconsegueixi ser més del que serien per separat. Per a ella, el projecte d’Agenda Local 21 va ser una d’aquestes experiències de trobar el que ella caracteritza com a tresors amagats. Amb l’ajuda dels coordinadors del Comú, es formaven grups de gent de la parròquia que venia a parlar, a dir la seva, a participar. Creu que som un país de pocs “ismes”, de poca participació. L’associanisme no hi té tant èxit com a Catalunya. Hi ha moltes associacions, però totes les porten les persones comptades de les juntes, no som un país de grans aglomeracions de persones amb interessos semblants.

El nostre lema, curiosament, és que la força unida és més forta. Sembla que la gent se n'hagi de convèncer, que els pensadors, com els que han fet la Constitució, vulguin centralitzar els esforços contràriament a l’esperit del poble; em diu que si seguíssim l’esperit del poble, hauríem de canviar la Constitució fent-la federal. L’eterna contradicció entre les bones intencions dels reformadors i la forma de pensar existent fa del treball de polític local més obra de diplomàcia que als altres llocs del món.

Miro la Lydia Magallon i notant un evident do d’organització, la seguretat i elegància tranquil·la (d’on la treuen, tots els que treballen per les causes humanitàries, aquesta elegància?), sento, potser més de l’habitual, la impossibilitat de conèixer-la amb dues hores, la probabilitat de no tornar-la a reconèixer al trobar-nos de nou en un altre ambient. Tot i així, només seria al primer moment: em veurà la cara, la sentiré parlar, i pel to mesurat i agradable, la coneixeré.

divendres, 11 de desembre del 2009

L'oda a l'arxiu


Tinc una visió molt romàntica dels qui treballen als arxius. Com més tradició escrita presenta un poble, menys memòria col·lectiva inconscient sembla tenir. La tradició escrita substitueix la tradició oral, i els seus guardians ja no són els més vells i experimentats ciutadans o ciutadanes: són els professionals armats amb la paciència i la tecnologia. Són ells els qui ressalten els borrosos contorns de les petjades més o menys aleatòries de les velles èpoques. Tot i no ser els ancians del poble, la seva ocupació té un cert aire de misteri, gairebé sacerdotal: són les persones que fan perdurar el passat. Són “conservadors” siguin quines siguin les seves idees polítiques i procedència familiar. Les bates blanques dels metges d’antics manuscrits m’infonen respecte. Treballen amb el cos de la nostra memòria; li són necessaris per mantenir la bona salut.

Hi ha vàries maneres de desafiar el temps. Hi ha qui es refugia a l’interior d’una obra d’art i deixa que el seu cos físic continuï el camí de la rutina diària, ignorat pels indiferents, subtilment qüestionat pels pròxims, lliure en el seu bell amagatall. Hi ha qui amplia les fronteres del present poblant-lo amb una riquesa singular de fets i esdeveniments, i viu tres o quatre vides en un únic trajecte del destí. Hi ha persones que per equivocació o tossuderia avancen el seu temps i ens ensenyen el camí del futur, adorats i incompresos, en solitària desesperació. Tanmateix no hi ha ningú que desafiï el temps amb més precisió rutinària i disciplinada que una persona que decideix consagrar la seva vida al manteniment del passat.

Aquell que somnia els clars laberints del passat és tant “lliure de la metàfora i el mite” com el científic que enginya el futur. El manteniment del passat dóna el contrapès necessari a la fabricació del futur. Res no surt d’un no-res. El restaurador que labora al seu taller obrint els vells pergamins, omplint els espais buits dels documents antics amb paper i sentit, assegura la continuïtat de la història. A l’igual que tota la investigació científica que es porta a terme avui dia, el treball de l’arxiu necessita un pressupost adequat per realitzar els seus projectes.

Si els seus recursos es retallen al mínim, tal i com ha passat els últims anys, els professionals segueixen treballant amb la mateixa il·lusió i vocació de sempre. Ara bé, si el pressupost no permet tirar endavant amb projectes concrets, aquests projectes s’ajornen. El progrés de la ciència d’avui dia depèn en una part molt gran dels aparells tecnològics i del finançament apropiat, i de la possibilitat de creixement professional i formació específica que es dóna als tècnics. Avui, més que mai, cap de nosaltres és una illa aïllada.

Qualsevol arxiu nacional és una mena de temple del coneixement; els nostres fons històrics contenen la clau de la nostra identitat. L’Arxiu Nacional d’Andorra és una institució relativament jove. Nascuda l’any 1975, és un any més jove que jo. Resident a Prada Casadet des de l’any 1985, no té prou espai per albergar els seus fons còmodament.

Passejo pels vells passadissos i, tot i que vaig ser contrària a la idea del projecte Gehry (mai no he pogut imaginar un edifici del genial arquitecte canadenc al bell mig d’Andorra – ara amb més fonaments que mai), fins a un cert punt m’entristeix que un cop començat el projecte, un cop fets tots els informes i treballs preparatoris necessaris, no s’hagi fet realitat. Esperem que el nou projecte arrenqui aviat i combini la dignitat dels propòsits amb un cost assequible.

Els tècnics em descriuen el contingut dels dipòsits d’aquest arxiu com “un quilòmetre lineal de documentació històrica”. Es troba en armaris compactes, i el càlcul de la seva extensió aproximada es fa per lleixes de documentació. M’expliquen que quan, fa uns sis mesos, el 9 de juny passat, es va organitzar la primera Jornada de Portes Obertes de l’Arxiu Nacional, molts visitants es van sorprendre gratament del que s’hi pot trobar i de la llibertat d’accés que es té als seus fons.

Esperem que aquests fons serveixin en un futur no gaire llunyà a tota una sèrie d’investigadors curiosos. Tenim un entorn adequat per dur a terme una investigació històrica digna. Utilitzem-lo i que no ens abandoni la central de les tres passions tan ben definides pel vell Bertrand Russell: acompanyada per l’ànsia d’amor i la compassió pels altres, la cerca del coneixement.

(Publicat al Fòrum.ad l'11 de desembre del 2009)

dimecres, 9 de desembre del 2009

L'albatros

Per una certa afinitat d’interessos literaris, m’he fet gran amiga de la generació decebuda. Ja me’n havia fet amiga a Rússia, quan jo tenia quinze anys i ells arribaven als trenta. Encara no cremaven els llibres que els havien fet perdre el temps amb l’embriaguesa de les il•lusions, però ja eren remarcables per aquella mirada característica dels elegits per canviar el món, per una certa elegància de caire progressista, aquelles xaquetes de protesta contra la burgesia i sabates fetes per ser adquirides pels reformadors en potència o fins i tot pels reformadors de veritat.

Recordo aquelles tardes amb profes d’història, amb la lectura de François Villon i Stephane Mallarmé; ells amb l’expressió dels que havien vist el món i els seus paranys, jo amb cara de curiositat espantada, ansiosa d’assabentar-me dels perills de la vida al nivell teòric per estalviar-me la pràctica de les decepcions. Sóc un individu que sempre evitarà tot risc que es pugui evitar; aquesta particularitat em convertia, ja d’adolescent, en admiradora llunyana del coratge inspirat. Aprenent de memòria les línies de Baudelaire, em feia de més a més antidroga (fins a la data d’avui, mai no m’ha temptat cap tipus d’estimulant perillós, si exceptuem l’alcohol i la cafeïna), de més a més prudent i incombustible.

La meva generació ha sortit cautelosa. La nostra adolescència va coincidir amb la mort o l’ajustament dels ideals dels nostres amics i mentors, i vam aprendre a respectar el pragmatisme, a donar les gràcies i a demanar perdó per si de cas, a suposar la possibilitat de ser culpables sense tenir cap sentiment de culpa, a respectar el perill sense ser-hi atrets. Vam créixer amb la idea que és possible que no tinguem raó, que no siguem els millors, que els nostres càlculs resultin equivocats. Defensem el nostre punt de vista amb tota la seriositat de l’anàlisi calculada, preparats per adaptar-nos a la realitat si no l’havíem entès correctament. La vida no ens enganya, som nosaltres els qui ens equivoquem, posant-hi passió, interès i ànims de guanyar o perdre.

Miro als ulls de la generació decebuda, i a la distància, faig un gest com si ens toquéssim les mans. Es van educar com a gent de vol alt, i des del meu punt de vista han fet coses interessants i dignes d’admiració, però els parlo d’això, i d’allò, i d’allò altre, i sento la presència de les ferides gairebé tancades de les ales tallades a ras. Em sento un pingüí mirant un albatros (recordeu aquell poema de “Les flors del mal”?

Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.)

Potser les seves ales de gegant no els deixaven caminar per la terra dels pingüins.

(Columna publicada al BonDia el 9 de desembre del 2009)

dimarts, 8 de desembre del 2009

La vida és dels atrevits



La presentació del llibre de Jaume Riba “Vol de dia”, al Teatre Comunal de la Massana, va ser un acte multitudinari. La sala de 300 persones estava plena de gom a gom, hi havia espectadors asseguts i de peu, alguns van marxar sense poder veure res perquè no hi cabien. Per petició popular el vídeo de la presentació del llibre es tornarà a projectar el 20 de desembre a les 17 hores, al mateix lloc. Us recomano ser-hi, és un curtmetratge espectacular. Les fotografies del llibre “Vol de dia” vistes amb música, en una pantalla gegant, acompanyades com sempre pels textos de Dúnia Ambatlle, fan una impressió difícil d’oblidar.

Els paisatges de Jaume Riba habitualment representen els llocs que li són verament familiars: són retrats de gestos característics de la naturalesa estudiada, la mímica de les cares d’Andorra apreses de memòria. Els paisatges de “Vol de dia” es podrien adequar a expressions que ha observat poques vegades, i la seva relació amb ells es diferent. El cos estimat del seu petit país vestit de gala i vist des de dalt se’ns presenta menys desprotegit de l’habitual, més majestuós, més teatral i fantasmagòric. Més espectacular, menys íntim. Més perillós, menys casolà.

“Vol de dia” és un regal de Nadal perfecte, representa la nostra casa tal i com voldríem que la veiessin els nostres convidats. No són les nostres petites pors, arrugues i esquerdes. És la glòria dels nostres cims, la multicoloritat de les formacions geològiques. Hi veiem isards i esquiadors, cascades elegants i rierols en forma d’arbres. Les ombres, les neus, les pedres de tartera semblen sembrades en un lloc idoni per enlluernar el turista somniador. Els espais es perceben com a enormes, vistos per una persona petita, lliure i voladora.

Volar en helicòpter segons a quins llocs és perillós. Volar amb boira és més perillós encara. És car, és cansat, és una bogeria. “Però com t’hi has atrevit?”, li pregunto a Jaume Riba. Em diu la veritat: “Perquè la vida és dels atrevits.”

Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 9 de desembre del 2009)

L’escultura de Katharina Fritsch


Els contes de fades s’han fet realitat. Mireu l’escultura Rei Rata – una múltiple visió de rates gegants de color negre o gris fosc, dues vegades més grans que nosaltres.... Les seves proporcions són perfectes. Potser la mida també ho és. És el Rei Rata del Trencanous – té l’art de màgia, i m’ha empetitit. Les construccions escultòriques de Katharina Fritsch són mitjans perfectes de construcció de l’espai. La combinació de la imatge i la textura produeix l’emoció profunda. El seu món té efectivitat. M’hi reconec. El seu malson és el meu malson.

Katharina Fritsch investiga la dualitat dels museus i els espais públics. L’any 1990 Giorgio de Chirico (Sculptures, furniture and generals) parlava del desavantatge que adquireixen les escultures pel fet de trobar-se en un pedestal, i de l’interès que adquiriria una escultura que es trobés asseguda en una butaca al mig del nostre menjador. Aquestes idees han aconseguit trobar el camí a l’art. Katharina Fritsch ens aproxima les seves visions de la manera que aconsegueix trencar l’ordre habitual dels museus tradicionals, i ens comunica una inquietud força semblant a la que ens provocaria una estàtua d’un home rentant-se les dents al mig del nostre bany un diumenge al matí. Una aparició fantasmagòrica trenca la rutina. La percepció del temps i de l’espai es troba desgastada. La realitat està sent qüestionada. Dubtem si les coses tal i com les veiem són el que semblen i volen semblar. L’estàtua és l’observador que observa a l’observador que l’observa, un personatge del teatre de la vida tan vàlid com nosaltres, o potser més vàlid que nosaltres mateixos, un personatge que ens jutja i ens avalua.

Els animals i insectes de Katharina Fritsch tenen una intensitat i personalitat més pròpia d’humans, i els seus humans semblen replicants o maniquins. Els límits convencionals i les característiques del cos i de la ment estan qüestionats per igual.

Katharina Fritsch va representar Alemanya a la 46a Biennal de Venècia. Viu i treballa a Düsseldorf. Una exposició força completa dels seus treballs es paot visitar a Deichtorhallen Hamburg des del 6 de novembre del 2009 fins al 7 de febrer del 2010.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra núm. 53 http://www.uda.ad/images/stories/butlleti/ecomuda-11-2009.pdf)

dissabte, 5 de desembre del 2009

Els quadres d'ànima pura


L’univers artístic de Maria José Filella Muset és acollidor i càlid. Els quadres exposats a la galeria “Art al Set” il·luminen la tarda. Li agraeixo les taques de colors que els omplen. Se’ns hi presenten espais mediterranis farcits de moments de felicitat. Són quadres que adoptaries alegrement i tractaries amb tendresa.

Des de fa ja molts anys, mai no treballa amb model. Fa uns apunts a l’aire lliure que li serveixen d’inspiració per elaborar els quadres i ajuden a perfeccionar la tècnica del dibuix. El resultat final és molt distint dels apunts inicials, tan distint com poden ser distintes les petites seqüències de notes i uns complets concerts simfònics.

Els seus paisatges i els homes que els habiten s’apropen a l’espectador a una distància prudent. Són quadres amb una ànima de nens que senten curiositat per nosaltres. Dolços intrusos, ens miren amb ulls ocults. Davant d’ells, mai no faries cap dolenteria. Trist i indigne seria l’home capaç de decebre un quadre d’ànima pura.

“Port de Maó” és el meu preferit. L’artista, ella mateixa, no té preferència especial per a cap quadre en particular: un cop acabats, ja viuen la seva pròpia vida. La seva vida, però, emmiralla la personalitat de la seva autora: són quadres que et respecten.

Són quadres que contenen una mirada encara sorpresa de la dona que un dia va descobrir la forma de compartir el seu món – amb l’ajuda dels mestres, de la seva mare, la pintora Maria Carme Muset, i del genial i excèntric Josep Martínez Lozano. Guarda un sentiment especial pel pintor terrassenc amb qui va compartir anys de treball al taller i discussions apassionades. Explica – amb un somriure – com el seu vell mestre utilitzava la provocació i ironia. Els comentaris que feia Josep Martínez Lozano no criticaven colors i ombres, les proporcions i la perspectiva. Criticaven la forma de ser de les creacions artístiques, la seva postura de cara a l’espectador.

L’estil elaborat per Maria José Filella Muset és en una gran part el resultat dels anys de col·laboració i conversa amb Josep Martínez Lozano. Pintaven en el mateix taller, un cop per setmana, i és sorprenent veure que la tècnica dels dos pintors – tot i ser ella deixebla seva – és molt distinta. Jo mai no diria – almenys basant-me en l’exposició present - que els treballs de Filella Muset són una continuació lògica del que feia Martínez Lozano. Fins i tot al nivell emocional són distints: la passió desbordant de Martínez Lozano, la “sensualitat” de les seves aquarel·les i la “sexualitat” característica dels seus olis – segons les seves pròpies paraules – no han trobat camí al món disciplinat i pulcre de Filella Muset. Martínez Lozano s’imposa i et conquesta impetuosament. Filella Muset fa un pas enrere i et convida a seguir-la. No és un món de joguina, és real, però no es percep com a tràgic, no és amenaçador, no et fa mal. És còmode, és tendre, convida a reposar.

No és una dona de moltes paraules – és una persona de pinzellades eloqüents. Els seus quadres de colors càlids ens conviden al món interior de l’artista sense deixar-lo totalment al descobert. La tècnica ve, en una gran part, de la tradició impressionista. Jo hi faria un petit paral·lel amb un dels grans artistes del passat que l’autora admira – Sorolla -, no perquè hi vegi una gran influència seva, sinó perquè la sala on es troben es transforma omplint-se de llum. És una llum que ens és forana – aquí, a Andorra, és molt distinta – però no per això ens atreu menys.

Les cares dels personatges d’aquests quadres no es distingeixen, no se sap qui són, formen part del paisatge, estan a l’ombra. Potser d’allà ve el nom de “insinuacions” que els ha volgut donar. Fins el 9 de gener de l’any 2010, a la galeria “Art al Set”, veniu a gaudir d’un racó de món feliç.

(Publicat al Fòrum.ad el 5 de desembre del 2009)

dimecres, 2 de desembre del 2009

Cara a cara amb la violència

Més sovint del que pensem ser bona persona significa no fer res de molt dolent. A l’àmbit domèstic això pot ser tan simple com no pegar a ningú i tenir present que si un dia (Déu no vulgui) peguem als membres de la nostra família o els insultem, ells ens denunciaran i anirem a la presó.

Diuen que una persona que s’ha trobat cara a cara amb la violència mai no ens explicarà la totalitat d’allò que ha viscut. Per poder-la entendre, ens hem de guiar per les percepcions d’aquells qui n’han patit els danys col•laterals. És complicat. El membre de la família no assaltat directament (i principalment ocupat a limitar la seva participació al conflicte al mínim) moltes vegades confon l’agressor i la víctima. L’agressor i la víctima també es confonen. El mateix agressor es considera víctima. La víctima es creu culpable d’agressió. La combinació d’una situació econòmica més avantatjosa, una força física més important i l’hàbit d’abusar d’estimulants perillosos (alcohol o drogues) és força indicativa del perfil de l’agressor.

Tots, agressors, víctimes i testimonis, somnien amb oblidar els fets dels quals han sigut partícips. Però el camí de l’oblit amaga paranys perillosos. Explicaré – des del meu punt de vista, parcial i incomplet - com entenc els sentiments d’aquella qui es troba de cara a cara amb la violència. En el primer moment penses que no pot ser, que no et tocava a tu, que el destí s’ha equivocat i t’està repartint hòsties per equivocació. Després comences a pensar què podies haver fet per merèixer-ho. Et trobes inadequada, plores quan no toca, crides sense voler. La gent comença a pensar que tens un caràcter difícil. L’agressor, o els agressors, perden la poca consideració i la por de ferir-te que podien haver tingut inicialment. No vols ser víctima i no trobes la manera d’evitar-ho. La violència de gènere, com tots els tipus de violència domèstica, té un agreujant addicional. La víctima – pràcticament sempre – està en una relació de dependència de l’agressor. En depèn: econòmicament, emocionalment.

Una de les estratègies que pot ajudar és la de demanar ajuda professional de seguida. Les actituds violentes són com algunes malalties: si es comencen a controlar als seus inicis es poden mantenir al mínim, però si s’ignoren durant un temps suficient agafen una dinàmica irreversible. Cada vegada que deixes que et peguin, maltractin o abusin de tu, l’agressor es converteix a més a més en un monstre. L’amor no consisteix a consentir en els éssers estimats una conducta inhumana. Tots han de saber, des de ben petits, que aquestes conductes són denunciables.

Hi ha certes actuacions que han d’esdevenir pràctica comú a l’àmbit de la justícia. Quan una persona denuncia el fet de la violència domèstica, s’hauria de poder isolar l’agressor en lloc de desallotjar als agredits. En el cas que es pugui demostrar que ja s’havien donat casos de maltractaments, el delicte s’hauria de poder tractar com a delicte major sense que la denunciant hagués de presentar la denuncia tres vegades. Els agressors menors de 18 anys haurien de poder ser processats pels seus crims sense haver d’esperar que arribin a la majoria d’edat. S’ha de poder aconseguir l’ordre d’allunyament en tots els casos necessaris.

I en el nostre dia a dia, hem de canviar la nostra forma de sentir i de relacionar-nos. No és qüestió d’esdevenir herois, però si acabem el dia d’avui sense destrossar cap vida humana, incloent-hi la nostra, ja hem viscut prou bé. Si no peguem ni insultem, ja complim amb les demandes de respecte. Després vindrà el dia de demà, el demà passat i l’altre, i molts anys de vida digna per a tots. Visquem en dignitat, i protegim a aquells qui ho necessiten. Si no els sabem salvar de tots els mals, salvem-los com a mínim de nosaltres mateixos, del mal que viu en el nostre propi interior. La vida dóna molta feina, però la vivim per a esdevenir millors.

(Columna publicada al BonDia el 2 de desembre del 2009)

diumenge, 29 de novembre del 2009

Antoni Morell



Foto: Jaume Riba Sabaté

La creació és cosa de déus. La creació seriosa és cosa de déus seriosos. Els creadors de tota mena m’inspiren un respecte quasi místic. L’Antoni Morell, escriptor, advocat i diplomàtic, m’és particularment proper com a escriptor –sobretot amb els seus primers llibres, les “Set lletanies de mort” i “Boris I, rei d’Andorra” .

És un creador d’un univers imaginari andorrà ric, fantasmagòric i estrany. Un altre exemple dels seus llibres que més m’agraden són els “693 anys després” que va escriure conjuntament amb Elidà Amigó: un testimoni de l’època inapreciable.

Imagineu-me al seu despatx, amb cara de jovent que ve al Cirque du Soleil. Tenia la premonició de quedar-me parada mirant les cares dels gimnastes, pintades de colors brillants. Gairebé veia, amb els ulls de la meva ment, la brillantor dels teixits de la roba dels domadors. Simpatitzava amb els pobres animals ballarins imaginaris, i amb els pallassos de cara maquillada i ulls desamparats. Em sentia a la porta d’un espectacle que canviava la vida: no pas la vida quotidiana, sinó l’aparença de totes les coses al món del somni, en la invisibilitat. Sap que en aquell despatx, jo hi hagués passat totes les tardes, tots els matins, molts dies.

Antoni Morell em fascina. En la seva personalitat, reuneix contrastos bruscos. La seva cortesia a l’antiga captiva instantàniament. Els seus retrets arriben al cor. La bona paraula que et dirigeix pot contenir ironia oculta. Té interès pels cementiris i una passió per la història, mai no va a bodes i viu en una casa de l’any dels Pareatges. Quan era petit, vivia a Barcelona. Per arribar a Andorra, agafaven el tren i cotxe de línia, i després, fins a Escàs, en mula. Des d’aleshores, Andorra ha canviat tant que he de reconèixer que l’exotisme dels mitjans de transport viscut a la seva infància s’assembla més a la meva memòria dels pobles russos que no pas a les meves experiències andor-ranes. Ambdós vam tenir una infància semirural. Ambdós hem passat mitja vida llegint. De fet, una gran part de la nostra segona entrevista la passarem fent malabarismes de noms d’autors llegits, lector a lectora. Em recità Dant en italià; em recità “Beatus ille”, en llatí, i deia que li agradaria poder-se dirigir a mi en rus.

Antoni Morell és clau. Si no el tinguéssim, qui l’inventaria? Té una visió d’Andorra generosa, Andorra com a centre del món pirinenc. Per a ell, “l’andorranitat és la universalitat”: per a mi l’andorranitat, si mai la definissim, seria la particularitat més destacada.

Un andorrà que pensa és un home sol. Acostuma pensar en solitari, intentant construir el seu propi univers, reconstruir la seva pròpia vall – “en realitat som una vall”, recordeu?... L’Andorra d’Òscar Ribas no és la mateixa que la d’Antoni Morell – se sent distinta. Pere Moles, Josep Dallerès, Àlvar Valls, Albert Villaró descriuen Andorres que s’assemblen marginalment.

En el terreny literari, filosòfic i teòric no es percep una presència d’escoles. Cadascú se separa de la resta dels pensadors i forma la seva pròpia escola d’un home sol, apropiadament andorrana. Aquest fundador reuneix les característiques d’un profeta al desert, un mestre ignorat, un alumne abandonat i un enamorat – de la Pàtria! – insatisfet. I no hi ha ningú, al meu parer, que reuneixi aquestes característiques en més totalitat que el nostre Antoni Morell.

Els llibres, un cop escrits, s’escapen del seu autor. Ell deixa de participar-hi. La personalitat de l’escriptor és alhora semblant i distinta de la dels seus personatges.

Antoni Morell s’assembla a un llibre, vell, savi i ple de secrets. Un manuscrit antic, difícil d’obrir i de mantenir obert. Dels noms d’Andorra amb els que em quedo per sempre, sempre tindré un sentiment especial per l’Antoni Morell.

(Publicat al http://forum.ad el 29 de novembre del 2009)

dimecres, 25 de novembre del 2009

Acaronant eriçons

Per ser objectiva, m’he de declarar partidària de la inútil i trista pràctica d’acaronar eriçons. Els eriçons ja em coneixen: solen marxar corrent cercant refugi. Es podria dir que els tinc ensenyats. Qualsevol ésser viu que sobrevisqui a la meva proximitat ha de ser independent, ple de recursos i sofisticàdament intel•ligent. De tant en tant, però, es dóna el cas d’un eriçó mig adormit o despistat que involuntàriament es troba objecte de les meves atencions. He arribat a convèncer alguns que no passa res, que de fet els ajudo a integrar-se plenament a la condició d’animals de companyia, que és una teràpia pels dos i si em ploren els ulls, serà pel fred. Però no és del tot cert. Els rumors de la meva integritat estructural són lleugerament exagerats. Així que he decidit aprendre la tècnica d’acaronar eriçons des d’un punt de vista científicament correcte. Estic segura que amb un bon enfocament del problema es poden aconseguir uns resultats idonis. És molt aconsellable una distància prudent. Me’n he comprat un manual a l’Amazon.com: “Estimar eriçons a distància” (“Love hedgehogs at a distance”). Deu ser un llibre molt entretingut, però encara no m’ha arribat: amb el Nadal que ve i tot, els ordres postals triguen més de l’habitual. Mentre, Andorra es vesteix de llums i tots estem cansats de portar la feixuga càrrega dels onze mesos del vell 2009. La meva filla vol un puzzle de Hanna Montana. El meu home riu de la meva interacció amb la naturalesa viva. Us escric amb les mans embenades fins als colzes, enormes i blanques. Si m’equivoco de tecla, esborro i torno a començar.

(Publicat al Diari Obert el 25 de novembre del 2009)

El nostre futur

El dissabte dia 14 de novembre vaig participar a les XV Jornades de la Societat Andorrana de Ciències “Quina formació per la vida laboral?”, organitzades conjuntament amb la Fundació Crèdit Andorrà, com a oient. Una sèrie d’idees expressades al llarg del dia em van semblar especialment importants, i voldria compartir les conclusions que em suggeriren. Naturalment no reflecteixen el punt de vista de tots els ponents.

S’ha ressaltat la necessitat de donar la prioritat a la selecció dels mestres per sobre de l’elaboració dels programes educatius. És una idea que trobo controvertida ja que una bona metodologia, en gran part, ajuda a formar els professors i assegura que tots els aprenents rebin un mínim requerit de continguts acadèmics. Tot i així, no es pot discutir que, tal com van apuntar diversos participants, un alumne es forma per mimetisme, i no perquè memoritzi el que li manen fer. Esdevenim semblants als nostres mestres, no tant en les idees com en les actituds, fins al moment quan arriba el dia d’actuar com a mestres, nosaltres mateixos. L’objectiu d’un mestre és el de formar “rebels competents” – segons l’expressió de Gunnar Myrdal citada en una de les ponències.

S’ha indicat que ens hauríem d’allunyar de l’arrelada idea de l’obligatorietat de l’educació, ja que l’alimentació, la respiració i l’educació no poden ser obligatòries. La seva necessitat és percebuda per cada persona naturalment i s’ha de poder mesurar per la mateixa persona interessada si no la volem perjudicar amb l’excés de nutrients, oxigen o paraules apreses de memòria. La recerca de la veritat no es potencia amb l’aprenentatge de veritats ja conegudes. La veritat s’arriba a cercar per inspiració, i no per imposició. Hem d’assegurar al jovent el dret de rebre una formació adequada per la vida laboral, però no ens podem permetre arribar a la situació d’obligar a persones joves i dinàmiques a estar retinguts a l’escola per força quan el que voldrien és començar a treballar.

En la percepció de les empreses, la formació teòrica dels treballadors recentment entrats al mercat laboral es podria millorar. L’extensió universal del model americà fa que avui en dia prestem més atenció a les habilitats pràctiques que no pas a la formació del pensament, mentre que la universitat – apuntava un dels ponents – ha de liderar, no “estar al servei de...”. El nostre futur, en gran part, s’estructura a través de la nostra universitat, com a cultiu d’idees i entorn de formació de la joventut, tot i que no podem descartar la gran importància de la formació professional tècnica, ja que som essencialment un país de serveis.

S’ha apuntat també que si acceptem que Andorra s’ha de convertir en un país encara més especialitzat en comerç, turisme i esquí, seria irresponsable pensar que és possible donar feina a totes les persones nascudes a Andorra en el marc del país. Hi ha tota una sèrie de professions que els nostres joves poden triar que condicionaran la necessitat de buscar feina en un altre lloc. És físicament impossible assegurar que tots els cardiòlegs, astrònoms, compositors, cineastes, matemàtics, geògrafs i un llarg etcètera de professionals trobin un lloc adequat pel seu desenvolupament professional al nostre territori petit. Si hi incloem orientalistes, escriptors de llibres de viatge i exploradors del fons marí, l’exemple esdevé encara més clar.

Necessitem acords amb altres països per assegurar que els nostres ciutadans puguin exercir diferents professions en diversos llocs del món.

(Publicat al BonDia el 25 de novembre del 2009)

dimarts, 24 de novembre del 2009

Preparats per actuar

La Creu Roja Andorrana va ser fundada l’any 1980. Compta amb uns 150 voluntaris i encoratja totes les persones disposades a ajudar els altres perquè ho facin. “Fa molt temps que estem estructurats, estem preparats en cas d’emergència,” ressalta el Cap d’Àrea de Socorrisme i Formació de la Creu Roja, Joaquim Fenoll.

La relació de cooperació que té la Creu Roja Andorrana amb el Govern d’Andorra sempre ha sigut fructífera i ben coordinada. El dia de l’accident van rebre la demanda de tenir preparades dues o tres ambulàncies amb tècnics pels desplaçaments a l’hospital de la Seu, en el cas que l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell es trobés saturat. En aquell moment es van mobilitzar xofers d’ambulància i tècnics que es van encar-regar de fer el transport quasi permanent de familiars, voluntaris, materials i àpats. Més tard el Gabinet de Crisi de l’Hospital els va informar de la necessitat d’activar el grup de suport psicològic.

En tot moment es va seguir el Pla intern d’actuació. Els voluntaris de la Creu Roja Andorrana estan dividits per àrees. Aquestes estan subdividides en diferents grups d’actuació. D’aquesta forma, en lloc de mobilitzar tots els voluntaris, s’envien missatges telefònics als equips que han de ser mobilitzats en el moment concret.

El Grup de Suport Psicològic de la Creu Roja es va crear fa 2 anys, i els seus integrants porten més de 36 hores formatives, que inclouen 6 hores de formació bàsica de França i 30 hores de formació de la Creu Roja espanyola. L’estructura de l’organització permet una actuació ràpida en molt poc temps: 30 minuts després de la demanda, els primers voluntaris arribaven a l’hospital per fer l’acompanyament de les famílies – tot i que el 7 de novembre va ser el de la primera actuació d’aquest servei en vida real. Durant els 4 dies els voluntaris de la Creu Roja van treballar dia i nit per oferir un servei continu, en torns de 5-7 hores cadascun, en equips de 5-8 persones. Durant aquests dies, hi van intervenir 37 persones voluntàries.

La 3ª demanda que va arribar a la Creu Roja va ser la de crear un alberg provisional per als cossos de rescat. Es va habilitar una carpa amb dos mòduls que servia per actuar en tot moment per donar suport als professionals que treballaven al lloc de l’accident, per donar-los menjar i beure i perquè la gent hi pogués dormir. La tasca de Joaquim Fenoll com a cap d’emergències va ser la de gestionar i coordinar tots els voluntaris. La seva formació com a formador en suport psicològic i socorrisme i Màster en Protecció Civil i Gestió d’Emergències acompanya els coneixements adquirits en funció de voluntari i socorrista de la Creu Roja.

La Salima K. Iglesias, Coordinadora de Voluntariat de la Creu Roja Andorrana, m’apropa una mica a la realitat dels voluntaris que van formar part del grup de suport psicològic que va actuar a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell.

La formació en suport psicològic és una obligació per a tots els voluntaris, però les persones més idònies per realitzar aquesta tasca en vida real ja solen disposar d’una certa experiència en el voluntariat de l’àrea social. La confiança que el voluntariat té en els seus coordinadors és vital. Coneixen molt bé les persones que cedeixen el seu temps per un bé de la seva comunitat i la seva societat, i poden assegurar que la tasca que se’ls confia cor-respon perfectament al seu perfil de voluntari.

En tot el temps de la seva estada a l’hospital en cap moment no s’ha deixat cap persona desatesa. Si una persona començava a trobar-se malament, de seguida es contactava un psicòleg o algun altre professional de l’hospital. “El que procuràvem, - diu la Salima – és que si aixecaven la vista o demanaven alguna cosa, sigui informació, sigui un got d’aigua, un entrepà, - que hi hagués una persona per poder-los acompanyar”. Molts han fet 1.200 quilòmetres per venir. Molts no coneixien Andorra, sabien que els seus homes estaven allà, però no sabien què era, i el fet de tenir voluntaris de la Creu Roja de parla portuguesa va servir de gran ajuda tant als altres voluntaris com a les persones afectades.

Els voluntaris, a l’igual que els professionals, han fet tot el possible per poder donar una molt bona atenció. “Andorra ha demostrat sempre que ha passat alguna cosa, que és un país molt solidari,” comenta la Salima. “Tot el poble surt a ajudar”.

(Publicat al Fòrum.ad el 23 de novembre del 2009)

dimecres, 18 de novembre del 2009

Pont de Portugal

L’accident del túnel dels Dos Valires ens afectat a tots, en una mesura més o menys gran però a tots. L’Alexis Estopiñan, a la seva columna d’El Periòdic d’Andorra del divendres 13 de novembre, proposa que es posi el nom de pont de Lisboa o pont d’Oporto al pont on va passar l’accident. Jo m’afegeixo a la seva súplica, però no em quedaria amb un nom d’una ciutat concreta. Proposaria que es digués pont de Portugal.

Les paraules de vegades serveixen per fer un homenatge als qui han donat la seva vida per nosaltres. La comunitat portuguesa, en gran part, ha construït els nostres ponts, les nostres cases i els nostres túnels. Són les persones que han construït el nostre país amb les seves mans, amb la suor de cada dia. Els qui poseu noms a ponts i túnels, si em llegiu, us ho demanaria, si us plau, i crec que molts lectors hi donarien suport. Jo vull que Andorra, el meu país, tingui un pont de Portugal.

El que compta són els fets, però el que dóna sentit als fets són les paraules. Les coses són impensables sense el seu nom. Si es pogués fer – ai, si es pogués fer! – quan s’acabessin les obres, cadascú que passés pel pont de Portugal retria homenatge als morts i als vius, a les famílies senceres, a totes les ciutats, regions i pobles que van ser pàtria dels nostres constructors i els esperaven pacientment mentre ells construïen el nostre present i el nostre futur, honestament i humilment, perquè era la seva feina.

També retria homenatge, indirectament, a tots els qui van intervenir durant l’accident, tant els professionals com els voluntaris – aquells que van pujar l’envelat de la Creu Roja amb un jeep i una ambulància i plovent, nevant, la van muntar, els que coneixien a la gent que estava atrapada i no volien anar-se’n a dormir, els que no van fer res i encara ploren, els que es van fer forts per poder ajudar els altres, els que van passar els dies d’infern, tots els que no volien que passés i preguen que no torni a passar mai.

Que no ens torni a passar. Que totes les estructures s’aguantin. Que tots poguem morir com ens agradaria. Que tots tinguem la vida digna. Que no ens separi el nostre origen. Que Déu beneeixi les dues terres que ploren pels seus fills.

(Publicat al BonDia el 18 de novembre del 2009)

diumenge, 15 de novembre del 2009

La tècnica del nus africà


Vaig triar la perruqueria on em pentino perquè és bona, ràpida, barata i està a prop d’on he de ser tot el dia: a l’avinguda doctor Mitjavila. També tinc una palmària debilitat per les cançons del Fari que s’hi poden sentir a qualsevol hora de la setmana laboral. És un negoci que va bé: així ho veig i per poder-ho dir em van prometre que no anaven a la fallida. Treballen molt, comencen d’hora, pleguen tard i no tenen temps per sortir a dinar.

La Mari, la Maria, la Tània i la Sílvia pentinen, depilen, fan la manicura, tallen el cabell i l’hi canvien el color en un tres i no res. El local sempre està ple de gent: clientes, marits i fills de les clientes, família de les perruqueres, amics de la família de les perruqueres i algun que altre espectador ociós. Entre tots aquests i els participants de les trucades telefòniques, es desenvolupa una obra inacabada de teatre còmic en llengua castellana amb elements de català i portuguès. Alguna vegada agafen el telèfon amb la frase “La peluquería de los chistes, dígame?”

Els amants de tots els gèneres populars i folklòrics s’hi troben ben a gust, i gaudeixen de l’espectacle. La Mari, una dels divuit germans d’una família nombrosa, es posa a ballar als matins i anima la festa.

Sempre estan farcides d’idees de diverses menes. Algun error ha portat a resultats perfectes. Expliquen anècdotes de treball conjunt i es fan bromes interminables. Van organitzar reunions Tappersex per les clientes on es donava informació sobre els productes dels sex-shops amb la possibilitat de comprar-los. La formació resultant va portar la propietària al costum d’espantar els visitants de gènere masculí amb les descripcions dels artefactes adquirits. El riure és constant, normalment per raons simpàtiques. Si algú avisa amb antelació que és l’aniversari d’una de les clientes, li canten el “Cumpleaños feliz”.

Van ser les autores de l’estil de pentinat que portava la representant andorrana a l’Eurovisió Sussane Georgi. Fa dies que parlen de la possibilitat d’organitzar a Andorra una gala de perruqueria on es faria el color i es pentinaria els voluntaris en directe. Una de les integrants de l’equip va ser una de les assessores d’imatge de Miss Andorra del 2005. Però el que més distingeix la perruqueria Fascinació, la raó per la qual de vegades els vénen clientes de les altres perruqueries del país per recomanació del seu perruquer, és el fet de ser l’única perruqueria d’Espanya i Andorra on s’utilitza l’anomenada tècnica del nus africà. Després de tot el que us vaig explicar, potser pensareu que és una manera exquisida de fer plaer a les persones, però de fet es tracta d’una enginyosa tècnica de col·locació d’extensions de cabell natural.

La tècnica del nus africà és efectiva i popular. Una perruquera de França, impressionada pels resultats que va donar a una de les seves clientes, les va trucar per telèfon per felicitar-les. Els representants d’una casa important de perruqueria a Espanya els van proposar dedicar-se a donar cursos d’aquesta tècnica als professionals espanyols. S’hi van negar i ara per ara en tenen el coneixement exclusiu.

Es tracta de col·locar les extensions de la manera òptima per no fer mal als cabells, sense utilitzar pegues artificials ni grapes, que representa una fusió de tècniques nadiues africanes amb les europees. Amb aquesta tècnica, les extensions s’han de repassar cada quatre mesos, en lloc de cada mes, i es pot utilitzar per cobrir els cabells amb les extensions completament: és especialment recomanada a les persones d’origen africà que busquen l’efecte llis.

Si us voleu posar extensions, és el lloc idoni. Jo, de moment, no me les he posat, tot i que vaig demanar els detalls: el preu per a que jo tingui, demà mateix, una cabellera fins a la cintura, seria el de 200 euros aproximadament. Les meves amigues, les perruqueres, segueixen treballant i tenen moltíssima gent. Pentinen, maquillen i canvien els cabells de color en un obrir i tancar d’ulls. Si voleu demanar hora, és recomanable trucar amb antelació. I recordeu: millor que us agradi allò del “Torito bravo”.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 de novembre del 2009)

Pinzellada a pinzellada

El fet d’estar en aquest despatx és, per a mi, un petit miracle. El meu interlocutor, que es defineix com a un híbrid entre un andorrà de tota la vida i el seu pare, refugiat català, té infinites històries a explicar. El ritme del seu discurs és dens i sincopat sense arribar a ser esgotador. Té la velocitat dels rius muntanyencs, i jo, tal truita salmonada, passo hores pujant pels corrents de les idees.

Davant seu, escolto, callo i aprenc. Assaboreixo l’experiència estirant dels fils de conversa, i passem amb lleugeresa de l’orgull d’haver servit al país cap a l’andorranitat que neix com a consciència de parròquia, de la història dels avantpassats a les frases dels líders polítics coneguts. Ve d’una llarga tradició política familiar. El seu pare, que considera la persona que més el va influenciar, era republicà que es va enllistar voluntari per lluitar contra Franco, va perdre i es va refugiar a Andorra. A una de les parets del despatx, hi ha una foto del pare i la miro, curiosa: conec la seva trajectòria, he llegit els seus escrits.

L’entrevistat, assegut a la taula del seu despatx, m’explica la història política contemporània. La comparo amb les altres versions que conec, i no hi trobo incoherència: m’il•lumina els conceptes que tenia per obscurs; és una lliçó explicada des d’un punt de vista concret, plena d’anècdotes que il•lustren el sentit dels fets.

Em sobta la sinceritat que percebo. Intento dir-me que com a bon polític, m’ha fet creure el que ha volgut, però aquesta reflexió no em fa canviar de parer: ara mateix, si jo pogués votar i ell es presentés allà on sigui, tindria una votant. Parlem de les perspectives del futur, dels polítics que veu com una promesa. Riem de la naturalesa críptica de la premsa andorrana (tot i que hi veu una evolució enorme des del temps de La Tribuna i El Poble Andorrà), i m’explica el sentit d’uns quants articles del Diari que jo no havia entès.

Parlem de botigues de música Marrugat, de les estacions d’esquí, de la possibilitat de comprar un whisky de l’any 1946 al Cava Benito. Diu que és molt bona la carn de bou que hi ha a Andorra, que plantejant-nos el nostre futur comercial, hem de pensar en positiu, de les bones perfumeries, de la referència internacional que representa Caldea.

Cap al final de la conversa, començo a xerrar de més a més. Resulta que ambdós vam aprendre a escriure en català “sobre la marxa”, practicant. M’explica que es va casar religiosament a la muntanya a disset graus sota zero i en botes de neu, amb una creu feta de dues fustes; no és un casament gaire corrent, i crec que s’hauria de promulgar com una cosa típicament andorrana. Primer menjar i beure, després fer la boda. La seva primera opció havia sigut la de casar-se al mig del llac dels Pessons, sobre gel; no va ser possible degut a les condicions atmosfèriques, i el capellà de Sant Julià va donar permís al mossèn Ramon de Canillo de casar-los a la Rabassa.

Surto del despatx ple de memòries de moments feliços i difícils, decisions crucials i victòries inesperades, amistats personals i rivalitats polítiques. Mentalment remeno les imatges del guardades en la memòria: què triaria per descriure’l, la fotografia de boda en moto de neu o la terrible imatge d’allau d’Arinsal?.. Faria esment de l’accident en el qual podria haver mort, o del debat televisiu del qual em va parlar? El complex mosaic de la vida té peces de mida i aspecte diferent.

Pinzellada a pinzellada, ressalto els punts del seu retrat; serà el retrat del dia d’avui, li falten ombres, algun detall es quedarà mig esbossat, però esperem que a distància es pugui reconèixer amb facilitat. Tindrà la qualitat momentània, la lleugeresa esquemàtica de plasmar el moviment.

La seva direcció és precisa, els seus moviments, decisius. Capaç de prendre una decisió ràpidament i no penedir-se mai, té un do d’empatia. Quan parla d’algú, se li assembla. Té simpaties profundament arrelades: un cop li ets amic, per moltes baralles que poden haver-hi, li ets amic per sempre. Hi reconec certs trets del republicanisme català: preparat per la lluita, armat amb la paraula, té una resistència inherent a ser decebut. Per sobre de totes les coses, té l’esperança: per si mateix, per tot el que fa, per tot el que estima. Aprenem-ne doncs, i esperem de tot cor el millor futur pel nostre món petit i fràgil, per la nostra terra, la terra de tots.

(Publicat al BonDia l'11 de novembre del 2009)

dimecres, 11 de novembre del 2009

Amb la música al cap

Tothom ens ha dit que ens assemblàvem; ens hem trobat, i ens mirem. Els nostres mons imaginaris, que ens acompanyen pertot arreu, es dirigeixen mirades furtives. Dos universos protectors, joiosos del primer contacte. Les nostres llegendes s’amaguen a dins de les frases de cortesia. Som lectores i intèrprets, i ens encisaria interpretar-nos.

Jo sóc la petita. Ella escriu els textos per a les imatges que més m’agraden. Les seves frases són inspirades per una música que la penetra. És una harmonia complexa: es construeix a base de mites grecs, del bagatge de la literatura francesa, de la tragèdia, del teatre.

Som dones, i sabem que en els instants que ens dediquem a les tasques de la creació les muses ens jutgen amb rigorositat. No tenim la mateixa facilitat d’esdevenir les seves favorites que els homes, perquè les muses també són dones, i com a dones, ho entenem. Els homes tenen una veu més baixa, més melòdica. Com a norma, les muses preferirien que cantessin els nois, i a nosaltres ens fan una cara seriosa; els favors que ens concedeixen són més mesurats. Els hem de demostrar la nostra vàlua amb esforç i estructura, les hem de sorprendre constantment: si no, ens condemnaran a l’oblit. I quan les muses decideixen abandonar una dona creadora, la nostra dolçor esdevé massa dolça, i les poques guspires de genialitat es moren en l’aiguat de l’emoció. Ens destruïm amb una facilitat imperiosa. Els homes ens miren perplexos, i ho accepten tranquil•lament.

Darrere d’un gran home hi ha una dona sorpresa o decebuda, abandonada o heroica. Darrere de nosaltres hi ha homes tranquils, ocupats i metòdics. Acostumats a la nostra propensió a ferir-nos en cada moment, tenen a l’abast l’aigua calenta, l’alcohol iodat i el cotó fluix. Accepten la descripció detallada de les nostres ferides com a bona literatura, els nostres enlluernaments com a fonts d’inspiració, les excentricitats com a vena poètica. Expliquem les històries que els homes callen, i els agrada sentir-les explicades. Com a Sheherezade, portem a dins mil i una nit de relats, i gràcies a ells, vivim.

Portem unes vides pacífiques. El nostre dia a dia no té un puntet tràgic, és més aviat alegre, és una vida de llibertat, d’elegància i benestar, i els amics se sorprenen del fet d’escriure sobre el verí de la primavera adolescent. Filles de joia i confort, caminem el nostre camí i, al mig d’aquest, baixant del cotxe o comprant taronges, comencem a sentir una música. És persistent, i l’hem de fer paraula. Pagada la compra, anem pel carrer amb una expressió absent, recitant les frases mig fetes amb els llavis immòbils. D'aquesta música interior podem dir-ne inspiració, o la deixem sense nom, o hi donem el seu propi nom de música. El seu origen normalment són unes imatges, el seu resultat són lletres impreses. Assegudes davant l’ordinador, teclegem els monòlegs dictats pel seu ritme i la seva melodia, i de la muntanya estant ens miren les muses, amb una cara solemne i blanca, ulls verds i intensos, cabells enredats de color coure. Ens miren serioses i pensatives, ens miren atentament.

(Publicat al BonDia el 14 d'octubre del 2009)

dimarts, 10 de novembre del 2009

Traços de llum sobre un fons fosc


Un ex-libris és una vinyeta -habitualment un gravat al boix- que conté el nom del propietari d’un llibre. A Gran Bretanya, l’autor que més excel·lí en la producció dels ex-libris va ser Walter Crane. A Catalunya, l’exlibrisme va ser especialment important durant l’època del Modernisme. Hi destacaren les figures d’Alexandre de Riquer i Josep Triadó.

La imatge que s’hi veu sol ser fruit d’una complicitat entre el bibliòfil i l’exlibrista. Pot ser una representació gràfica del sentit literal del nom i/o cognoms del propietari del llibre (en aquest sentit, si et dius Molins Rius, per exemple, és probable que hi aparegui un molí d’aigua), o un retrat psicològic d’aquesta persona: sol tenir contingut simbòlic o al·legòric. Crec que els símbols també hi poden aparèixer a demanda. La meva filla, després d’haver mirat tota una sèrie d’ex-libris de Sergi Mas, em va dir de seguida que volia un ex-libris de grandalles que posi “Laura” en rus i català.  Segur que hi ha gent més gran de quatre anys amb la mateixa claredat d’objectius.

A la portada del llibre “Ex-libris i altres gravats de petit format de Sergi Mas” editat l’any 2004 per la Societat Andorrana de Ciències amb el suport d’Enric Palmitjavila i Ribó trobem un ex-baculis: el de la gossa d’atura “Rúbia”. A la pàgina 11 del mateix llibre, Maria Carme Illa i Munné (bibliotecària de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i Conservadora responsable de la col·lecció d’ex-libris Pepita Pallé) ens informa sobre la recent aparició d’una “nova gamma, anàloga als ex-libris, destinada a uns altres objectes culturals: ex-musicis, ex-discis, etc.” L’ex-baculis de la gossa d’atura es deu ajustar en aquests nous fenòmens: la gossa col·leccionista necessita que els objectes de la seva propietat estiguin marcats amb una impremta de la seva personalitat, semblant als escuts dels nobles de la Edat Mitjana. És un dels exemples del costumisme original característic de Sergi Mas: no és ben bé un retrat d’un passat real i perdut. De fet, retrata un passat mai ocorregut, amb un somriure d’amor.

¿Acabo de dir que no era real? Però ¿què és real? ¿Quantes vegades hem dubtat de l’existència de la realitat enfora de les nostres percepcions? Tot i així volem fer-la nostra, tota la realitat que es pot tenir a l’abast, fictícia o existent. Ens mou la passió de conèixer-la, de compartir els nostres sabers amb ella, de fer-ne ús, d’explicar-nos i fer-nos entendre. Volem canviar-la: sempre volem canviar-la, ni que fos precisament per protegir-la. Treiem l’entrellat a la realitat reconeixent-hi les històries que se’ns expliquen. Les emocions són el motor ocult de la vida.

La gossa dorm, rodejada per una multitud d’ovelles fetes de neu, fetes de llum. Aquesta és l’essència de la xilografia: deixar traços de llum en un fons originalment fosc, fixar-los profundament en la matèria dura. La gossa somnàmbula camina pel bàcul del seu pastor; les ovelles passegen per l’altre costat del mateix bàcul; el cel nocturn s’il·lumina amb flocs de neu i estels en forma dels ornaments tradicionals de talla de fusta andorrana. La composició és exquisida, en tota la seva complexitat tridimensional; té un sentit d’equilibri genial. El fet d’estar limitat al blanc i negre potencia l’experimentació amb l’ombrejat que captiva l’espectador i no el deixa anar mai més.

De tots els ex-libris que hi trobem, els que Sergi Mas ha fet per si mateix semblen els més austers. Tenen el màxim espai blanc: només una part de la planxa de fusta, petita i essencial, s’ha quedat intacta, sense cap modificació. L'espai blanc simbolitza la presència de l'artista a través de les seves eines.

Els ex-libris de Sergi Mas parlen dels seus destinataris d’una manera subtil i sincera. He passat llargues estones mirant els ex-libris dedicats a les persones que conec o que m’agradaria conèixer: el mussol que llegeix atentament al llum d’una llàntia , acompanyat d’un altre ocell, la canya de pescar a mosca, a punt d’atrapar la truita de riu enorme; l’au fènix angulós i noble; dues mosques estudioses desplegant una grandalla a sobre d’un llibre...

La superfície dels gravats és rica, molt treballada, amb una varietat de traços sorprenent. Algunes imatges són francament fantasmagòriques. Com per exemple l’orella que s’està fabricant de llana, sense que hi hagi mans visibles fent mitja.

Tinc el plaer i el privilegi de ser destinatària d’un ex-libris que porta la imatge de Sant Sergi: en coincidir-hi el nom del seu autor amb el nom del meu pare, per a mi sempre serà la imatge d’un sant que em protegeix.

(Publicat al Fòrum.ad el 2 de novembre del 2009)

Un be negre amb potes rosses

Tots tenim la nostra gent preferida. Una de les meves persones preferides utilitza, per dir “i ara!”, una expressió que designa una situació ridícula i inexistent: “I un be negre amb potes rosses!”

He arribar a imaginar el be negre amb potes rosses diverses vegades; si s’escau, el puc dibuixar. No és difícil d’imaginar. Formaria part de la realitat quotidiana amb una certa facilitat. Podria ser la mascota de tots els projectes descabellats, símbol de totes les construccions mentals que no arriben a tenir futur.

No és un personatge simpàtic. Quan tenim una idea brillant i pensem que hauria de funcionar perquè sí, en el moment més inesperat arriba el be negre amb potes rosses i ens desmunta els esquemes. Tinc com a mínim dos amics que han sentit la presència d’un be negre amb potes rosses a la seva vida diverses vegades, i fins i tot s’hi han arribat a acostumar, com a mínim parcialment. Porta una esquella al coll per a que tots sàpiguen que ha arribat. No serveix per a res, però la seva imaginària realitat hauria d’ajudar-nos a ésser, paradoxalment, més realistes.

També pot impedir que siguim emprenedors i atrevits, descoratjar els ànims dels que s’arrisquen fàcilment, robar els somnis dels somniadors, fer-nos sentir inútils i inadequats. Tanmateix, la seva naturalesa d’element fantasmagòric i personatge de broma ens impedeix percebre’l com un animal especialment dolent. Al cap i a la fi, no té la culpa de ser un desbaratador – aquell que tira pel terra les coses encaminades a un fi - : només és una modesta figura retòrica dissenyada per assenyalar l’impossible. No ens vol fer cap mal, no mossega i fa la seva feina tan bé com li permet la seva naturalesa lingüística i idiomàtica. Per la qual raó li he volgut retre aquest homenatge, ben merescut.

(Publicat al BonDia el 4 de novembre del 2009)